Entrevista amb Berta Cusó, autora de La conca dels àngels: sis dones i massa guerres, (Pagès Editors, 2025), a càrrec de Ben Berke, Feli Sophie Lange, Friederike Michel i Leonie König, alumnat de català, i coordinada per Marc Lladó, lector de la Freie Universität de Berlín. Na Berta és ilustradora i autora i viu a Berlín.
Deutsch
Castellano
“A moltes narratives la dona espera que torni el marit de la guerra i no fa res. I és mentida”
Berta Cusó ens parla sobre la seva darrera novel·la gràfica, titulada La conca dels àngels i situada a la Engelbecken de Berlin-Kreuzberg. A través de les preguntes de les estudiants de la FU, ens hi endinsem a nivell formal (l’estil, el procés d’elaboració o els colors) i a nivell de contingut (l’arquitectura, el punt de vista de les dones o la recerca de les històries de guerra). És il·lustradora i autora i viu a Berlín des de fa 11 anys. Li interessa molt tot allò relacionat amb la història de l’art, el dibuix, la física i les matemàtiques; és per això que en un principi va estudiar arquitectura. Al món laboral, va fer feina de disseny i d’exposicions i va ajudar gent que feia monuments – Denkmalschutz amb temes de mesures. No obstant això, quan feia d’arquitecte sempre acabava al sector de la construcció, fins que fa sis anys ho va deixar del tot perquè això no era per a ella: na Berta volia ser il·lustradora.
Com a il·lustradora i autora, el passat 28 de gener va ser convidada al curs de català de la FU a Berlín. Ho va fer amb el suport de l’Institut Ramon Llull per presentar la seva novel·la gràfica: La conca dels àngels: sis dones i massa guerres (Pagès Editors, 2025). A la sessió d’abans, les estudiants s’havien preparat la xerrada amb preguntes i amb alguns exercicis sobre la temàtica del llibre. La xerrada de dia 28 va començar amb una breu presentació del procés de la novel·la, després les estudiants provaren d’escriure’n la seva pròpia versió, i finalment l’autora va contestar preguntes sobre els seus estudis, els colors de les il·lustracions, la inspiració i altres aspectes importants de la seva obra. Amb tot plegat, les estudiants van conèixer bé les il·lustracions originals i van aprendre quant temps i feina comporta el procés de fer un llibre – en el seu cas, 3,5 anys–.
És així mateix remarcable que el còmic és en català, però està ambientat (majoritàriament) a Berlín. Tenint en compte que els còmics del món de parla catalana que han sorgit en els darrers anys gairebé sempre tracten temàtiques locals, la nova obra de Berta Cusó n’és una excepció.
Alumnes: Com és la relació entre els teus estudis i els teus dibuixos? Hem vist que dibuixes molts interiors i hem pensat que seria una mica més fàcil per a tu, atès que vas estudiar arquitectura.
Sí, clar, de l’arquitectura m’ha quedat molt l’interès pels espais, tant l’interior com els paisatges urbans, i la facilitat, perquè durant molts anys els dibuixava tot el dia. I després també em va ensenyar molt poder pensar en moltes coses alhora. Quan jo feia un projecte per a un edifici havia de pensar l’emplaçament, on és, en aquest carrer, com és la parcel·la, la forma que té, què hi ha d’haver a dins del programa, si és un gimnàs o és una biblioteca o són cases, quin entorn social hi ha en aquell barri o en aquella zona. Pensar-ho i a més a més pensar que sigui interessant o bonic i anar-ho construint. A banda hi ha les instal·lacions, els cables, l’aigua que puja, que baixa, i l’estructura. Tot això ho vas pensant alhora, quan vas fent un projecte i el vas més o menys desenvolupant i adaptant. Quan faig el còmic també penso: tinc el text, la pàgina, com va la pàgina partida, quina composició té, què hi ha a cada vinyeta, com explico cada cosa. Tot això també ho faig com fent malabars amb tot alhora i crec que ho treballo similar a quan treballava arquitectura, tot i que és un altre material.
Ens ho vam preguntar també perquè és un procés molt llarg i nosaltres, si tenim un projecte, tenim la idea i després no la duim a terme. No sé tu com pots aguantar un procés de tres anys; és força temps, oi?
Sí, és un procés molt llarg, però jo no el podria fer més ràpid, llavors necessito els tres anys. Ho puc fer perquè m’agrada molt i m’interessa i quan estava investigant i buscant informació m’ho passava bé. Sí que hi ha moments que penso: “déu meu, horror, no en vull més”, però llavors deia: “bé, tanco cinc dies la carpeta i faig altres coses”. Jo faig una altra feina a part d’això, dono classes i tenia projectes més petits entremig. He après molt com treballar a poc a poc, a cada dia asseurem amb paciència i molta confiança i dir “bé, jo vull fer això, m’agrada fer-ho”, i encara que hi ha moments fatals, amb una mica de feina cada dia al final el llibre estarà fet.
D’on vas treure la idea i la inspiració per fer-lo així? És a dir, el disseny, els colors, el desenvolupament dels personatges o les històries.
La idea va venir de parlar amb l’editor del llibre (Pagès Editors). Ell mateix em va dir: ostres, hem d’investigar el tema de la guerra des de la perspectiva de les dones. I a mi de seguida em va agradar molt aquesta idea. M’interessa perquè a moltes narratives que hi ha de pel·lícules o llibres, la dona està esperant que torni el marit de la guerra i no fa res. I és mentida, les dones feien coses i lluitaven per sobreviure. I després la inspiració va ser anar llegint, informant-me sobre dones que han viscut guerres de diferents maneres, i com havien pres decisions difícils per tirar endavant i haver sobreviscut. Llavors em deia: tinc ganes d’explicar tot això, no? De fet, tot aquesta informació m’ajudava perquè pensava: ostres, val la pena parlar d’aquests temes.
Què diries que t’inspirava més de la teva pròpia vida i, doncs, de la teva perspectiva del món i totes les coses que estan passant cada dia?
Jo no sabia primer si fer-la completament verídica o introduir-hi la ficció, però jo no soc historiadora, no faig documental; una part del meu gaudi és poder explicar històries i construir-les. I per això vaig fer aquesta barreja: inspirar-me en coses reals, fer la ficció i poder portar-hi, doncs, més poesia, no? I ajuntar les històries d’alguna manera, i això sí que és part de la manera que m’agrada treballar. I evidentment amb un punt de vista feminista també, doncs, sí.
Jo crec que quan fas art, l’objectiu principal és personal. Em demanava però si amb aquest llibre tens un objectiu més gran. Potser mostrar a les persones sentiments específics o donar noves perspectives – especialment femenines – a un públic?
Bé, l’objectiu era poder parlar d’aquests tema, de les dones en situacions de guerra i explicar històries que moltes vegades no són conegudes: molta gent no sap que han passat aquestes coses. I em sembla, doncs, interessant poder compartir això, o fer-ho conegut. Però no tenia objectius molt grans. Pensava: que se’l llegeixin els que els interessi mirar còmics i no, no era com un missatge…
…molt pretensiós.
No, clar, jo ho he fet tan bé com m’he pogut, m’ho he passat bé, espero que a la gent li agradi i que els arribi, però res més enllà d’això.
Per què has triat aquestes mateixes històries de dones amb històries molt diferenciables i amb contexts nacionals també tan diferents?
Per una banda, vaig buscar històries que fossin compartides per moltes dones. No buscava doncs una situació molt particular perquè volia que els personatges, encara que fossin de ficció, reflectissin un col·lectiu: les pilots russes, dones que han viscut en un camp de concentració o refugiades mateix. Llavors, vaig buscar de les històries de dones una cronologia des de la segona guerra mundial fins al present. Personalment a mi m’interessava que no ens quedéssim només aquí a Europa, sinó mirar també què ha passat més enllà. Però clar, l’interès era poder vincular-les amb la ciutat de Berlín i trobar-hi un lligam. Per exemple, la història de la vietnamita que arriba a Berlín o la noia que se’n va a lluitar amb l’estat islàmic però parteix de Berlin. Vaig intentar ampliar la geografia, però sempre mantenint aquestes possibilitats que tot el llibre funcionés juntament amb Berlín com a punt central.
Per què has triat els colors violeta i vermell? És una tria relacionada amb les històries?
Està relacionada amb les històries. Quan llegeixes testimonis de guerra els colors més mencionats sempre són el vermell de la sang i el negre de terra cremada. Quan veiem pel·lícules i fotos de les ciutats, tot és gris i negre després del bombardejos. Però vermell i negre era molt contundent i donava pocs matisos. I com que tenia moltes escenes de nit i de neu, vaig pensar que un color violeta fosc me’n permetia més. Tenia també més connotacions emocionals i narrativament em funcionava millor. El vermell sí que anava bé perquè tenim escenes de desert o almenys de calidesa o foc i podia transmetre això, així com també moments càlids emocionalment o paisatges calents. Vaig buscar un vermell que fos bastant lluminós per no tenir un llibre molt apagat. Gris i vermell seria feixuc, perquè les històries per se ja són feixugues.
Hi va haver durant la recerca alguna cosa que et va sorprendre? Per exemple, jo no sabia que els contractes de les treballadores vietnamites a la RDA no permetien els embarassos.
Sí, en vaig aprendre molt, perquè hi havia moltes històries que desconeixia o de les quals només havia sentit alguna cosa, i quan vaig començar a fer-ne recerca doncs em van anar sorprenent. Vaig apuntar allò que pensava que era important explicar al llibre. D’aquestes situacions en vaig aprendre molt. Com he dit, jo no sabia quasi res de tot això.
El còmic es en català, però està ambientat a Berlín. Quina va ser la rebuda a les regions de parla catalana? Hi ha prevista una traducció al alemany?
De moment la rebuda ha estat bona; el llibre va sortir a finals de setembre i ja hem fet un parell de presentacions. També ha tingut bones crítiques i ha rebut el premi de la revista Núvol, o sigui que n’estic molt contenta. Quant a les ventes no en sé exactament els números, però m’han dit que funciona bé. Pel que fa a la traducció alemanya, estic parlant amb algunes editorials, a veure si n’hi ha alguna que es decideixi a tirar el projecte endavant. En castellà és possible que en surti una segona edició amb l’editorial. En cas que no, a mi igualment m’agradaria treure’l perquè crec que és possible que hi hagi gent interessada en aquest tema.
Fet i fet, l’entrevista amb Berta Cusó ens va deixar moltes impressions: vam tenir el privilegi de conèixer una artista que ha trobat la seva passió en les novel·les gràfiques i que s’ha dedicat durant diversos anys a la història de les dones durant i després de la guerra. El seu llibre no només il·lumina aspectes menys coneguts de la història, com el fet que les combatents de la resistència catalana foren internades en camps de concentració alemanys, o les horribles condicions que patiren els treballadors migrants vietnamites, sinó que també representa de manera única la seva pròpia identitat. Com a artista catalana que ha viscut a Berlín durant molts anys, Berta Cusó ha trobat la manera de connectar la seva ciutat amb els esdeveniments mundials i fer-los accessibles a un públic completament diferent a través de la seva llengua materna. Esperem que els berlinesos aviat puguin gaudir també d’una traducció a l’alemany.
Berta Cusó, katalanische Illustratorin in Berlin
Interview mit Berta Cusó, Autorin von La conca dels àngels: sis dones i massa guerres. Ein Interview geführt von Ben Berke, Feli Sophie Lange, Leonie König und Friederike Michel, Studierende des Katalanischkurses der FU-Berlin, und koordiniert von Marc Lladó, Lektor für Katalanisch. Sie arbeitet und wohnt in Berlin.
“In vielen Geschichten machen die Frauen nichts weiter als darauf zu warten, dass ihre Ehemänner vom Krieg zurückkommen. Und das stimmt so nicht.”
Berta Cusó ist Illustratorin und Autorin und lebt seit elf Jahren in Berlin. Sie hat sich schon immer für Kunstgeschichte interessiert, außerdem gefielen ihr Zeichnen, Physik und Mathematik, weshalb sie Architektur studierte. Danach arbeitete sie im Design, bei Ausstellungen und half beim Vermessen von Denkmälern. Bei all diesen Tätigkeiten landete sie allerdings immer wieder im Baubereich, der er nicht gefiel. Vor sechs Jahren gab sie daher diesen Berufszweig komplett auf, um Illustratorin zu werden.
Als Illustratorin und Autorin wurde Berta cusó am 28. Januar zum Katalanisch-Kurs an der FU Berlin eingeladen. Dies tat sie mit Unterstützung des Ramon Llull Instituts, um ihre Graphic Novel
La conca dels àngels: sis dones i massa guerres (Pagès Editors, 2025). In der vergangenen Sitzung bereiteten sich die Studierenden mit der Entwicklung von Fragen sowie der Bearbeitung von Übungen auf das Interview vor. Der Vortrag am 28. Januar begann mit einer kurzen Vorstellung des Prozesses der Graphic Novel, dann versuchten die Studierenden, ihre eigenen Versionen von kurzen Ausschnitten der Geschichte zu erstellen. Abschließend beantwortete die Autorin Fragen bezüglich ihres Studiums, den Farben der Illustrationen, der Inspiration und anderer wichtiger Aspekte ihres Werkes. Zusätzlich erhielten die Studierenden Einblicke in die Originalillustrationen und lernten, wie viel Zeit und Arbeit in die Fertigstellung eines solchen Werkes fließt – in diesem Fall 3 ½ Jahre. Bemerkenswert ist auch, dass die Graphic Novel zwar auf Katalanisch geschrieben ist, aber (größtenteils) in Berlin spielt. Angesichts der Tatsache, dass die in den letzten Jahren erschienenen Comics aus der katalanischsprechenden Welt fast immer lokale Themen behandeln, stellt Berta Cusós neues Werk eine Ausnahme dar.
Student:innen: Als erstes würden wir gerne von Dir wissen, wie sich Dein Studium in Deiner Kunst- deinen Bildern wiederfindet. Wir haben gesehen, dass Du häufig Häuser und Innenräume malst und wir dachten, dass es für dich wahrscheinlich einfacher ist als für andere, die nicht Architektur studiert haben.
Ja klar, durch die Architektur habe ich ein großes Interesse an Räumen, sowohl an Innenräumen als auch an Stadtlandschaften, und es fällt mir leichter, weil ich jahrelang jeden Tag Räume gezeichnet habe. Außerdem hat mir die Architektur viel beigebracht, zum Beispiel, über viele Dinge gleichzeitig nachzudenken. Wenn ich ein Gebäudeprojekt entwarf, musste ich über den Standort nachdenken, wo genau es sich in der Straße befindet, welche Art von Gebäude es ist – beispielsweise ein Fitnessstudio, eine Bibliothek oder Wohnhäuser und welche soziale Umgebung es in diesem Viertel oder in dieser Gegend gibt. Ich musste all das berücksichtigen und gleichzeitig daran denken, wie ich es interessant oder schön gestalten könnte und dann weiterbauen. Darüber hinaus gab es die Installationen, die Kabel, das Wasser, das auf- und abfließt, die Struktur. Man denkt an all das gleichzeitig, wenn man ein Projekt erstellt und es mehr oder weniger entwickelt und anpasst. So ist es auch, wenn ich ein Comic zeichne. Ich denke ebenfalls darüber nach: Ich habe den Text, die Seite, wie wird die Seite aufgeteilt? Wie sieht ihre Komposition aus? Was ist auf den einzelnen Bildern zu sehen? Wie lassen sich die einzelnen Dinge am besten erklären? Ich jongliere die ganze Zeit damit, und ich glaube, ich arbeite ähnlich wie bei der Architektur, nur mit einem anderen Material.
Das haben wir uns auch gefragt. Nach dem was du erzählst, ist es ein sehr langer Prozess. Wenn ich eine Idee für so ein Projekt habe, gebe ich dem meistens nicht genügend Zeit. Wie kannst du drei Jahre an so einem Projekt arbeiten? Das ist schon sehr lange, oder?
Ja, das ist ein sehr langer Prozess, aber ich könnte es nicht schneller schaffen. Ich brauche die drei Jahre. Natürlich gibt es Momente, in denen ich mir denke: “Mein Gott, wie schrecklich, ich will nicht mehr”, aber dann sage ich mir: «Gut. Ich schließe jetzt den Ordner für fünf Tage und mache andere Sachen”. Ich arbeite nebenbei noch, unterrichte Kurse und hatte kleinere Projekte zwischendurch. Ich habe viel darüber gelernt, wie man Schritt für Schritt arbeitet. Jeden Tag setzt man sich hin und mit Geduld und viel Mut auch mal zu sagen: “Gut, so mache ich das, das gefällt mir so”. Und obwohl es auch Horror-Momente gibt: mit ein bisschen Arbeit jeden Tag ist das Buch am Ende fertig.
Wie viel Zeit hat es dich gebraucht, das Buch fertigzustellen, und woher hast Du die Idee und Inspiration genommen, es genauso zu machen? Sprich, das Design, die Farben, die Entwicklung der Charaktere – all das.
Die Idee kam durch das Sprechen mit dem Verlag des Buches (Pagès Editors). Der Verlag wollte mir einen Auftrag geben, der noch nicht realisierbar war, aber ich sprach mit ihnen darüber, welche Themen uns interessierten. Und genau in dem Moment, in dem wir geredet haben, sagte er mir: «Wow, wir müssen das Thema des Kriegs aus der Perspektive von Frauen erforschen”. Und diese Idee gefiel mir sofort sehr gut. Mich interessiert es, weil in vielen Narrativen, die es in Filmen und Büchern gibt, die Frau wartet und hofft, dass der Ehemann vom Krieg zurückkommt, und macht dabei nichts. Und das ist Lüge, die Frauen machen Sachen und kämpfen ums Überleben. Und dann, die Inspiration kam beim Lesen: mich darüber informieren, wie Frauen Kriege auf verschiedene Arten erlebt haben; wie sie schwierige Entscheidungen getroffen haben, um voranzukommen und zu überleben. Später sagte ich mir: «Ich will das alles erklären, nicht?». Tatsächlich half mir all diese Information, weil ich dachte: “Wow, ja, es ist es wert, über diese Themen zu reden”.
Was sagst Du, hat dich am meisten von deinem eigenen Leben inspiriert, also von deiner Weltanschauung und all den Sachen, die tagtäglich passieren?
Ja, ich wusste anfangs nicht, ob ich es komplett wahrheitsgetreu oder mit Einbringen von Fiktion machen soll. Aber ich bin keine Historikerin, ich mache keine Dokumentarfilme, aber es gibt Sachen, die ich gut kann. Das ist Geschichten erklären und konstruieren können, nicht? Deshalb wählte ich diese Mischung: inspiriert von realen Sachen, Fiktion erschaffen und dem Ganzen mehr Poesie verleihen. Geschichten auf eine bestimmte Art und Weise zusammenzufügen gehört zu der Art, wie ich am liebsten arbeite. Und natürlich auch mit einem feministischen Blick, ja.
Wenn man Kunst macht, das Hauptziel natürlich immer sehr persönlich ist. Hast Du mit diesem Buch einen übergeordneten Zweck verfolgt? Sprich, vielleicht den Leser:innen bestimmte Gefühle vermitteln wollen oder ihnen neue Perspektiven – insbesondere weibliche – zeigen?
Gut, das Ziel war es, über dieses Thema reden zu können – von den Frauen in Kriegssituationen – und Geschichten zu erklären, die oftmals nicht bekannt sind: viele Menschen wissen nicht, dass diese Sachen passiert sind. Demnach scheint es mir interessant, diese Sachen zu teilen – oder sie bekannt zu machen. Aber ich hatte keine großen Ziele. Ich dachte mir: dass es diejenigen lesen würden, die daran interessiert sind, Comics zu lesen. Aber nein, es war nicht wie eine ‘Message’…
…sehr prätentiös.
Nein, klar, ich habe es so gut gemacht, wie ich konnte, mir ist es gut gelungen. Ich hoffe, dass es den Leuten gefällt und es ankommt, aber nichts darüber hinaus.
Die Geschichten handeln alle von sehr unterschiedlichen Frauen mit verschiedenen Nationalitäten. Warum hast Du genau diese Geschichten ausgewählt?
Nun, zunächst habe ich Geschichten gesucht, die repräsentativ für viele Frauen stehen könnten. Mich hat weniger eine spezielle Situation interessiert, als dass die Personen ein reales Kollektiv reflektieren, obwohl sie selbst fiktional sind – zum Beispiel die russischen Pilotinnen oder Frauen, die in einem Konzentrationslager gelebt haben oder Flüchtlinge waren. Außerdem habe ich versucht, in den Geschichten der Frauen eine Chronologie vom Zweiten Weltkrieg bis hin zur Gegenwart zu zeichnen. Dabei war es mir wichtig, nicht nur in Europa zu bleiben, sondern auch zu schauen, was anderswo auf der Welt passiert ist. Natürlich sollten aber auch alle Geschichten mit Berlin und dadurch untereinander verbunden sein. So zum Beispiel die Geschichte der Vietnamesin, die nach Berlin kommt, oder die der Frau, die beim IS kämpft und dafür aus Berlin aufbricht. Ich habe also versucht, den geographischen Raum der Geschichten zu erweitern und gleichzeitig Berlin als zentralen und vereinenden Punkt der Erzählung beizubehalten.
Warum hast Du die Farben Violett und Rot ausgesucht? Hatte die Entscheidung einen direkten Bezug zu den Geschichten?
Ja! Wenn man Berichte über den Krieg liest, tauchen am meisten die Farben Rot, für das Rot des Blutes, und das Schwarz der verbrannten Erde auf. Und wenn man sich Filme und Fotos der bombardierten Städte anschaut, ist natürlich alles grau und schwarz. Aber Rot und Schwarz sind sehr stark und wenig nuanciert. Weil es aber auch viele Szenen bei Nacht und mit Schnee gibt, habe ich mir gedacht, dass ein dunkles Violett mehr Möglichkeiten für Nuancen bietet. Auch hat die Farbe stärkere emotionale Konnotationen und passt deshalb besser zum Narrativ. Das Rot passte gut, weil es viele Szenen in der Wüste oder zumindest in der Hitze und mit Feuer gibt. Außerdem passte es gut für die emotional “aufgeheizten” Momente. Ich habe ein Rot ausgesucht, das leuchtend genug ist, um das Buch nicht zu farblos, grau und bedrückend erscheinen zu lassen, weil die Geschichten selbst schon bedrückend sind.
Hast Du bei deinen Recherchen etwas erfahren, das dich überrascht hat? Ich wusste zum Beispiel nicht, dass vietnamesische Arbeiterinnen in der DDR laut ihren Arbeitsverträgen nicht schwanger werden durften.
Ja, ich habe viel gelernt, denn viele Geschichten kannte ich nicht oder nur vom Hörensagen. Als ich dann genauer nachgeforscht habe, haben sie mich wirklich überrascht. Ich habe mir aufgeschrieben, was ich für wichtig hielt, um es im Buch darzustellen. Ich habe aus diesen Geschichten sehr viel gelernt; ich wusste vorher fast nichts über sie.
Der Comic ist zwar auf Katalanisch, aber er spielt in Berlin. Wie war die Rezeption in den katalanischsprachigen Regionen? Und ist eine Übersetzung ins Deutsche geplant?
Bisher war die Resonanz gut. Das Buch erschien Ende September, und wir haben bereits einige Präsentationen gehalten. Es hat positive Kritiken bekommen und wurde vom Magazin Núvol ausgezeichnet, worüber ich mich sehr freue. Ich kenne zwar noch nicht die genauen Verkaufszahlen, aber mir wurde gesagt, dass es gut ankommt, was mich auch sehr freut. Was die deutsche Übersetzung angeht, bin ich mit einigen Verlagen im Gespräch, um zu sehen, ob einer von ihnen das Projekt dorthin weiterführen möchte. Sollte es sich gut verkaufen, ist es auf jeden Fall möglich, dass das Buch auch auf Spanisch erscheint. Vielleicht wird es dann sogar eine zweite Auflage in Zusammenarbeit mit dem Verlag geben. Aber auch wenn das nicht klappen sollte, würde ich es gerne auf Spanisch veröffentlichen, da ich glaube, dass es durchaus Menschen gibt, die sich dafür interessieren würden.
Das Interview mit Berta Cusó hat die Studierenden mit zahlreichen Eindrücken zurückgelassen: sie durften eine Künstlerin kennenlernen, die ihre Leidenschaft im Zeichen von Graphic Novels gefunden hat und sich über mehrere Jahre hinweg der Geschichte von Frauen im Krieg und nach dem Krieg gewidmet hat. Nicht nur wirft sie mit ihrem Buch Licht auf weniger beachtete Aspekte der Geschichte – wie die Tatsache, dass katalanische Widerstandskämpferinnen in deutschen Konzentrationslagern interniert wurden oder die schrecklichen Bedingungen vietnamesischer Gastarbeiterinnen – auch repräsentiert das Graphic Novel in einzigartiger Weise ihre eigene Identität. Als katalanische Künstlerin, die jedoch schon lange Zeit in Berlin lebt, hat Berta Cusó mit ihrem Werk einen Weg gefunden, ihre Wahlheimat Berlin mit dem Weltgeschehen zu verbinden und über ihre Muttersprache einem gänzlich anderen Publikum zugänglich zu machen. Aber wie wir hoffen dürfen, werden bald auch die Berliner:innen in den Genuss einer deutschen Übersetzung kommen.
Berta Cusó, ilustradora catalana en Berlín
Entrevista con Berta Cusó, autora de La conca dels àngels: sis dones i massa guerres (Pagès Editors, 2025). Una entrevista a cargo de Ben Berke, Feli Sophie Lange, Leonie König y Friederike Michel, alumnado de catalán de la Universidad Libre de Berlín, y coordinada por Marc Lladó, lector de catalán. Vive y trabaja en Berlín.
“En muchas narrativas la mujer espera que el marido vuelva de la guerra y no hace nada. Y es mentira”
Berta Cusó es ilustradora y autora y vive en Berlín desde hace 11 años. Le interesa todo aquello relacionado con la historia del arte, el dibujo, la física y las matemáticas; por eso comenzó a estudiar arquitectura. En el mundo laboral trabajó en diseño y en exposiciones y ayudó con las medidas a personas que se dedicaban a la protección del patrimonio (Denkmalschutz). Sin embargo, cuando ejercía como arquitecta siempre acababa en el sector de la construcción, hasta que seis años atrás lo dejó por completo. Eso no era para ella: Berta quería ser ilustradora.
Como ilustradora y autora, el pasado 28 de enero Berta Cusó fue invitada al curso de catalán de la Universidad Libre en Berlín. Lo hizo con el apoyo del Institut Ramon Llull para presentar su novela gráfica: La conca dels àngels: sis dones i massa guerres (Pagès Editors, 2025). En la sesión anterior, las estudiantes habían preparado la charla con preguntas y algunos ejercicios sobre la temática del libro. La charla del día 28 comenzó con una breve presentación del proceso de la novela; después, las estudiantes intentaron escribir su propia versión y, finalmente, la autora respondió preguntas sobre sus estudios, los colores de las ilustraciones, la inspiración y otros aspectos importantes de su obra. Con todo ello, las estudiantes conocieron bien las ilustraciones originales y aprendieron cuánto tiempo y trabajo implica el proceso de hacer una novela gráfica—en su caso, 3,5 años—. También es destacable que el cómic está en catalán, pero está ambientado (mayoritariamente) en Berlín. Teniendo en cuenta que los cómics del ámbito catalanohablante que han surgido en los últimos años casi siempre tratan temáticas locales, la nueva obra de Berta Cusó es una atractiva excepción.
Alumnado: ¿Cómo es la relación entre tus estudios y tus dibujos? Hemos visto que dibujas muchos interiores y nos hemos planteado que sería un poco más fácil para ti, dado que estudiaste arquitectura.
Sí, claro, de la arquitectura me ha quedado mucho el interés por los espacios, tanto interiores como paisajes urbanos, y la facilidad, porque durante muchos años los dibujé todo el día. Además, me enseñó a pensar en muchas cosas a la vez. Cuando hacía un proyecto para un edificio tenía que pensar en el emplazamiento, en la calle donde estaba, en cómo era la parcela, en la forma que tenía, en qué debía haber dentro según el programa —si era un gimnasio, una biblioteca o viviendas—, en el entorno social del barrio o de la zona. Pensarlo todo y, además, intentar que fuera interesante o bonito e ir construyéndolo. Aparte estaban las instalaciones, los cables, el agua que sube y baja, y la estructura. Todo eso lo vas pensando a la vez mientras desarrollas y adaptas el proyecto. Cuando hago el cómic también pienso: tengo el texto, la página, cómo se divide, qué composición tiene, qué hay en cada viñeta, cómo explico cada cosa. Todo eso también lo hago como haciendo malabares con todo a la vez y creo que lo trabajo de manera similar a cuando trabajaba en arquitectura, aunque el material sea distinto.
También nos lo preguntamos porque es un proceso muy largo y nosotras, si tenemos un proyecto, tenemos la idea pero luego no la llevo a cabo. No sé cómo puedes sostener un proceso de tres años; es mucho tiempo, ¿no?
Sí, es un proceso muy largo, pero no podría hacerlo más rápido, así que necesito esos tres años. Puedo hacerlo porque me gusta mucho y me interesa; cuando investigaba y buscaba información lo pasaba bien. Sí que hay momentos en los que pienso: “Dios mío, qué horror, no quiero más”, pero entonces digo: “Bueno, cierro la carpeta cinco días y hago otras cosas”. Tengo otro trabajo aparte de esto, doy clases, y tenía proyectos más pequeños entre medias. He aprendido a trabajar poco a poco, a sentarme cada día con paciencia y mucha confianza y decir: “Bueno, quiero hacer esto, me gusta hacerlo”, y aunque haya momentos difíciles, con un poco de trabajo cada día al final el libro estará hecho.
¿De dónde sacaste la idea y la inspiración para hacerlo así? Es decir, el diseño, los colores, el desarrollo de los personajes o las historias.
La idea surgió al hablar con el editor del libro (Pagès Editors). Él mismo me dijo: “Tenemos que investigar el tema de la guerra desde la perspectiva de las mujeres”. Y a mí enseguida me gustó mucho la idea. Me interesa porque en muchas narrativas, ya sea en películas o en libros, la mujer está esperando a que el marido vuelva de la guerra y no hace nada. Y es mentira: las mujeres hacían cosas y luchaban para sobrevivir. Después, la inspiración vino de leer e informarme sobre mujeres que han vivido guerras de diferentes maneras y sobre cómo tomaron decisiones difíciles para salir adelante y sobrevivir. Pensaba: quiero explicar todo esto. De hecho, toda esa información me ayudaba porque sentía que valía la pena hablar de estos temas.
¿Qué dirías que te inspiraba más de tu propia vida y de tu perspectiva del mundo y de todo lo que está pasando cada día?
Al principio no sabía si hacerla completamente verídica o introducir ficción, pero yo no soy historiadora, no hago documentales; una parte de mi disfrute es poder contar historias y construirlas. Por eso hice esta mezcla: inspirarme en hechos reales, hacer ficción y aportar más poesía. Unir las historias de alguna manera también forma parte de cómo me gusta trabajar. Y, evidentemente, desde un punto de vista feminista también.
Creo que cuando haces arte, el objetivo principal es personal. Pero me preguntaba si con este libro tienes un objetivo más amplio. Quizás mostrar sentimientos específicos o dar nuevas perspectivas —especialmente femeninas— a un público.
El objetivo era poder hablar de estos temas, de las mujeres en situaciones de guerra, y contar historias que muchas veces no se conocen. Mucha gente no sabe que han ocurrido estas cosas. Me parece interesante poder compartirlo o darlo a conocer. Pero no tenía objetivos muy ambiciosos. Pensaba: que lo lean quienes estén interesados en los cómics, y ya está; no era un gran mensaje…
…muy pretencioso.
No, claro. Yo lo he hecho lo mejor que he podido, lo he disfrutado, espero que a la gente le guste y que les llegue, pero nada más allá de eso.
¿Por qué elegiste historias de mujeres tan diferenciadas y con contextos nacionales tan distintos?
Por un lado, busqué historias que fueran compartidas por muchas mujeres. No me interesaba una situación muy particular, porque quería que los personajes, aunque fueran de ficción, reflejaran un colectivo: las pilotos rusas, mujeres que vivieron en un campo de concentración o refugiadas. Busqué una cronología desde la Segunda Guerra Mundial hasta el presente. Personalmente me interesaba no quedarnos solo en Europa, sino mirar también qué ha pasado más allá. Pero el interés era vincularlas con la ciudad de Berlín y encontrar un nexo. Por ejemplo, la historia de la vietnamita que llega a Berlín o la chica que se va a luchar contra el Estado Islámico pero parte de Berlín. Intenté ampliar la geografía manteniendo Berlín como punto central del libro.
¿Por qué elegiste los colores violeta y rojo? ¿Está relacionado con las historias?
Sí, está relacionado. Cuando lees testimonios de guerra, los colores más mencionados son el rojo de la sangre y el negro de la tierra quemada. En películas y fotos de ciudades tras los bombardeos todo es gris y negro. Pero rojo y negro era demasiado contundente y daba pocos matices. Como tenía muchas escenas nocturnas y de nieve, pensé que un violeta oscuro me permitía más posibilidades. Tenía más connotaciones emocionales y narrativamente funcionaba mejor. El rojo sí encajaba porque hay escenas de desierto o de calor o fuego y podía transmitir eso, así como momentos emocionalmente cálidos o paisajes cálidos. Busqué un rojo bastante luminoso para no tener un libro muy apagado. Gris y rojo sería pesado, porque las historias en sí ya son duras.
¿Hubo algo en la investigación que te sorprendiera? Por ejemplo, yo no sabía que los contratos de las trabajadoras vietnamitas en la RDA no permitían embarazos.
Sí, aprendí muchísimo, porque había muchas historias que desconocía o de las que solo había oído algo, y cuando empecé a investigarlas me sorprendieron. Anoté lo que pensaba que era importante explicar en el libro. De todas esas situaciones aprendí mucho. Como he dicho, no sabía casi nada de todo esto.
El cómic está en catalán, pero ambientado en Berlín. ¿Cómo fue la acogida en las regiones catalanohablantes? ¿Hay prevista una traducción al alemán?
De momento la acogida ha sido buena; el libro salió a finales de septiembre y ya hemos hecho un par de presentaciones. También ha recibido buenas críticas y el premio de la revista Núvol, así que estoy muy contenta. En cuanto a las ventas, no sé exactamente las cifras, pero me han dicho que funciona bien. Respecto a la traducción al alemán, estoy hablando con algunas editoriales para ver si alguna decide sacar adelante el proyecto. En castellano es posible que salga una segunda edición con la editorial. Y si no, igualmente me gustaría publicarlo porque creo que puede haber gente interesada en el tema.
En definitiva, la entrevista con Berta Cusó nos dejó muchas impresiones: tuvimos el privilegio de conocer a una artista que ha encontrado su pasión en las novelas gráficas y que se ha dedicado durante varios años a la historia de las mujeres durante y después de la guerra. Su libro no solo ilumina aspectos menos conocidos de la historia —como que las combatientes de la resistencia catalana fueron internadas en campos de concentración alemanes o las terribles condiciones que sufrieron los trabajadores migrantes vietnamitas—, sino que también representa de manera única su propia identidad.
Como artista catalana que ha vivido en Berlín durante muchos años, Berta Cusó ha encontrado la manera de conectar su ciudad con los acontecimientos mundiales y hacerlos accesibles a un público completamente distinto a través de su lengua materna. Esperamos que los berlineses pronto puedan disfrutar también de una traducción al alemán.
Liberémonos del algoritmo. Los editores te pedimos que te suscribas a la revista para recibir notificaciones de los nuevos artículos en tu propio correo electrónico. Te animamos además a dejar un comentario.
