Crònica de l’11a TIPECE, trobada d’estudiants i professors de català a Berlín. Por Marc Lladó, membre del comitè organitzador

EN CATALÀ
EN CASTELLANO
“On teniu les llengües que parlau? Les podríeu situar en una part del cos?”
Amb aquesta pregunta, Laura Obradors Noguera, moderadora de la taula rodona “Parlem de literatura, parlem de traducció”, va encetar una reflexió divertida i alhora profunda amb el públic participant. De llengües, n’hi ha que certament són al cap i no baixen, n’hi ha que jeuen als dits del peu i no pugen, d’altres es troben al cor i bombegen la resta, mentre que algunes són als braços i es belluguen amb força cap a l’exterior. Era l’horabaixa del segon dia de la TIPECE, i ens preguntàvem si, en aquests dos primers dies intensius de tallers i activitats, la llengua havia tengut temps de ser sacsejada, i en cas que sí, cap a on i per què.

Si bé tothom que ensenya i aprèn una llengua està exposat a moltes preguntes, qui n’ensenya o n’aprèn una de minoritzada sempre se n’ha de fer un parell més. En una trobada d’estudiants i professorat de català és certament difícil evitar preguntes socio- i metalingüístiques: aprendre català és alhora parlar del català, ser-ne conscient. I així es varen presentar el primer dia la majoria de participants internacionals els uns als altres, com a persones amb sensibilitat lingüística, preocupades per l’estat de salut de la llengua i amb ganes de revitalitzar-la. La xerrada d’abans, sota el títol Introducció a les nocions bàsiques del contacte lingüístic, a càrrec de Carsten Sinner, ja havia obert els debats sobre aquests posicionaments i sobre les variacions lingüístiques del català.
La polèmica entre els partidaris d’una línia dura i els d’una línia flexible no es va fer esperar. Participants com L. M. o O. F. troben molt adient que Sinner oferís una altra perspectiva més despreocupada del contacte i les interferències lingüístiques, que no són exclusives del català. La llengua, com a ens viu, s’adapta als canvis i incorpora paraules d’origen estranger. D’un altre parer són les participants V. N. i E. S., que consideren perillós comparar canvis entre llengües hegemòniques i llengües minoritzades. V. N. explica que els “bueno” o “vale” no són el problema, sinó més aviat la pèrdua d’estructures genuïnes, com ara els pronoms febles. I es pregunta: si aquesta pèrdua és deguda al procés de simplificació de les llengües, com és que el francès, que té els mateixos, no els ha perdut?
Endemés de presentar la llengua com a objecte d’estudi científic, el participant E. S. destaca la forma didàctica i dinàmica que aquesta va agafar durant la trobada. En aquesta direcció, el primer dia va concloure amb un bingo interactiu, un taller dels Castellers de Berlín i un altre sobre el Teatre d’Esteve Soler, protagonitzat per la lectora Hristina Vasić i les seves estudiants de Ljubljana. Tant na Hristina com les Castellers en varen sortir molt satisfetes i varen celebrar la implicació de les participants. El fet de tractar-se de grups nombrosos, pràcticament desconeguts entre ells i inexperts en la matèria no va ser pas cap obstacle. Del taller de teatre, na Hristina en destaca el diàleg entre les participants i el públic, així com la naturalitat dels seus comentaris durant l’actuació, molt valuosos per perfilar l’obra amb vista a la seva estrena, dia 6 de maig. Prova d’això és que d’aquestes connexions en va sortir el títol: avE i madÀ. Cris, cocap de colla dels Castellers de Berlín, en remarca així mateix el bon nivell de català i la seva actitud a l’hora de fer pinya. La llengua (i na Vicenteta) semblaven haver tocat el cel per avui.


Finalment, estudiants més golosos com A. J. no s’estan de recordar les truites, els entrepans i les coques de recapte de què vàrem sopar el primer dia com a moment destacable de la TIPECE, després d’un primer dia molt llarg. Prou sabem que aquí tota pedra fa paret i que tant de remenar la llengua amunt i avall qualsevol entra en gana.
El dijous 10 va començar ben d’hora, amb tres tallers simultanis que no deixaren ningú indiferent. El taller “Un plat a taula”, de la lectora Lídia Carol (Verona), posava sobre la taula -valgui la redundància- exemples de narrativa contemporània que representen la cuina catalana. Si bé en aparença el títol ens fa pensar en un taller gastronòmic, l’objectiu era aprofundir una mica més sobre la violència que tenim homologada a la nostra quotidianitat. Al seu taller s’hi presentava el text Lalalà,de Bel Olid, en què la protagonista és abusada sexualment mentre cuina mandonguilles. Així, les participants varen poder reflexionar sobre l’homologació de la violència en una situació, un plat i un lloc tan quotidians com la cuina, les mandonguilles i la llar, on en principi ens sentim protegides. La llengua, sigui quina sigui, també ha de servir per denunciar les violències patriarcals.
El taller “Quina merda! Fraseologismes escatològics catalans”, de les lectores Neus Langa i Noèlia Silvestre (Bucarest i Budapest) era, literalment, per cagar-s’hi a sobre, per situar la llengua a l’estómac i empènyer cap a baix. A la primera activitat es varen completar frases amb refranys escatològics. Els de més nivell tot d’una s’hi varen animar i, si bé en un primer moment les talleristes varen haver d’ajudar les més empegueïdores, aquestes acabaren rient com tota la resta. Però això no era tot: a la següent activitat, les participants varen utilitzar les frases anteriors per fer el seu propi marxandatge (estotjos, tasses, el que volguessin). El resultat? Obres originals amb refranys com “ser cul i merda” o “estimar més que un bon cagar”. L’èxit del taller el corrobora el fet que els productes i les frases també varen arribar a les que no hi varen participar i que es varen utilitzar durant tota la trobada. Així que es pot dir que ho varen assimilar –o digerir, en aquest cas– d’allò més bé.


“Dempeus! Traducció teatral”, d’Anna Lluch (Maynooth i Dublín), proposava traduir i adaptar al teatre una part del guió de Casa en flames. L’escena escollida és el tens sopar en què apareix la nova parella de l’ex de na Montse, la protagonista, i l’encàrrec provenia del Berlin Ensemble. Des d’un primer moment, la tallerista va submergir les participants en el context teatral i a les fases de traducció literària. No es tractava, però, només de traduir, també havien d’adaptar els referents culturals de l’escena: els noms, el grup Manel, Estrella Damm o fins i tot les croquetes. El primer grup es va quedar a la meitat de la feina i el segon va haver de continuar-la amb una fase de revisió. Tanmateix, aquesta solució circumstancial va esdevenir a la llarga un treball més col·laboratiu, de reflexió i de debat sobre els continguts. A tall d’exemple, per al participant E. S. va ser molt enriquidor pensar com es poden expressar diferents conceptes de la cultura catalana que solen ser molt específics, com ara analitzar la llengua, comparar-la i veure-la en els matisos del seu entorn més quotidià.
A més a més, les participants també varen haver de pensar en altres rols i costums a la presentació del joc i aplicació Incògnit,a càrrec de l’Institut Ramon Llull. L’Incògnit, explica V. N., ens ha fet posar dins la pell dels habitants dels Països Catalans i superar proves que tenen a veure amb coneixements culturals i literaris. Com a cada joc, no hi varen faltar ni la competició, ni les rialles, ni tampoc les guanyadores.

També la traducció va ser el gran tema de la taula rodona amb Esther Gimeno i Michael Ebmeyer, moderada per Laura Obradors Noguera. Les convidades varen parlar de les seves respectives trajectòries, d’on tenen la llengua, de la importància de la traducció per al català, d’associacionisme entre traductores, de llenguatge no binari, d’intraduïbilitat, d’intel·ligència artificial i de casos específics d’escriptors bilingües, com el de Najat El Hachmi o Carme Riera. En aquest context, la participant L. H. es pregunta si, per exemple, en una taula rodona de traducció de castellà o d’alemany no es farien només preguntes sobre el mateix ofici de traduir: dificultats, eines, diccionaris, experiències o autors. Això és: parlar més del sistema i del camp literari o lingüístic intern. No obstant això, la mateixa L. H. explica que mai no s’havia plantejat que el català li podria oferir possibilitats laborals a l’àmbit de la traducció. Aquest és el cas de la taula rodona i del taller de l’Anna, però també del taller de traducció audiovisual Omplim les xarxes de poesia, d’en Lluís Múrcia.
Aquest darrer taller tenia com a objectiu enregistrar un vídeo en què les estudiants recitaven una poesia en català. Després s’havia de subtitular el vídeo, traduir la poesia a diferents llengües (com més, millor) i penjar-les a Instagram o a Youtube. Amb aquest fi els va presentar el programa Subtitle Edit i els va proposar una pràctica: subtitular en català el primer minut de la sèrie Arròs covat,per conèixer les dificultats i les convencions del llenguatge subtitulat. Després, els 6 grups escollien una poesia, la traduïen i enregistraven el vídeo. Un altre pic, les traduccions es treballaren en grup, cosa que per a algunes participants fou innovadora i bonica per la diversitat d’opinions a l’hora de decidir. Els poemes s’han traduït al castellà, l’alemany, el japonès, el noruec, l’anglès, el polonès i l’italià. En Lluís en destaca la recepció dels participants i la distribució de les tasques que varen fer, la qual va permetre economitzar la feina. Per a la següent ocasió, cal corregir la tria dels poemes (se’n va repetir un) i el temps. En aquest punt de la trobada, la llengua era al cap dels traductors, a les xarxes socials i als patis on es gravaven els vídeos.
Mentrestant, les altres participants es dedicaven de valent a La TIPECE necessita un himne, taller musical a càrrec del grup Dani6ix & IZZKID. Per dur-lo a terme, se’ls va dividir per grups i es va fer una pluja d’idees sobre les vivències a la TIPECE. Més endavant, d’aquestes idees n’haurien de construir frases i ritmes i, finalment, enregistrar-les amb la seva taula de so. Malgrat l’esgotament del dia, explica O. F., aquest taller va ser molt divertit; no és cada dia que et poses davant uns micròfons i uns aparells de gravació. La Hörsaal de la universitat es convertia així en un estudi musical, i elles, en els seus artistes. I la llengua? On en principi toca ser: a la boca, en harmonia amb la veu. Després dels tallers, cap a la Regebogenfabrik hi falta gent. Allà vàrem fer una taulada i vàrem omplir la panxa per després ballar al ritme de Dani6ix & IZZKID. Acabava el segon dia i, com diuen ells, nosaltres celebràvem que stem vius.

I de la Regenbogenfabrik al Regenbogenkiez. El darrer dia ens esperava una Ruta Queer al barri de Schöneberg, que havien preparat les estudiants de B2 de la HU i la FU. Es tractava d’una ruta amb vuit aturades, pensada més com a activitat interactiva que no com a ruta tradicional – turística. Ens vàrem dividir en tres grups d’una vintena de persones cadascun, i a cada aturada les guies-estudiants ens comentaven aspectes dels col·lectius Queer a Alemanya i als Països Catalans. A més a més, en cada grup hi havia moltes participants del col·lectiu, les quals varen enriquir la ruta amb la pròpia experiència a les seves ciutats, com per exemple París, Regensburg o Varsòvia. Dues de les guies, Sebastian i Fiona, ens expliquen que al bar Begine una treballadora els va mostrar part de l’espai i els va matisar que l’objectiu és que la comunitat queer no sols es concentri en la nit i en la festa, sinó més aviat en teixir més xarxa i evitar que es trenqui la continuïtat del col·lectiu entre generacions. La passejada es va acolorir amb els adhesius de Plataforma per la Llengua amb les paraules “t’estimi, t’estimo, t’estime i t’estim”, que lligaven l’amor dissident amb les nostres varietats del català.
Després de gairebé dues hores i mitja de caminar, la llengua ens havia baixat als peus. El pica-pica de la Delegació i el concert de les estudiants de B2 Raúl Celis i Laura Schulz ens la varen posar ben al centre de l’ànima. El violinista Raúl destaca que tot d’una va sentir l’alè i la bona connexió amb el públic, així com la seva bona actitud a l’hora de cantar. Per acabar, vàrem recollir la tradició de les altres edicions de la TIPECE d’acomiadar-nos en una rotllana i cantar plegats l’Hora dels adeus.

Havent-nos acomiadat, estudiants com A. L. o M. O. es mostren visiblement emocionats i ens agraeixen la part més invisible de la trobada; la bona organització de l’equip en aspectes logístics com les pauses, el menjar o el control del temps i els espais. A. L. està encantat d’haver pogut participar en un ambient tan internacional i aprofundir alhora en el coneixement del català. Aplaudeix també la diversitat del programa, el qual, assegura, semblava concebut per satisfer les necessitats de cadascú, des de la taula rodona fins a l’ús de la llengua col·loquial o el concert. M. O. destaca el fet que a la seva universitat no hi ha tantes persones amb el mateix interès per l’aprenentatge, i que compartir aquesta passió amb altres estudiants l’ha motivada encara més. Participants com L. H. estan molt contentes amb l’experiència, però exposen que el català s’hauria de presentar com una llengua normal i no com una llengua a la qual d’alguna manera feim caritat.

En tot cas, com bé argumenta la lectora i organitzadora V. N., el més important és utilitzar i parlar el català, i aquesta és la gran tasca que tenim per fer: encomanar la passió per la nostra llengua, que la gent vulgui fer continguts en català, llegir literatura, fer marxandatge, subtitular, fer cançons i tantes altres coses en la nostra. És a dir, treure-la de la butxaca: desembutxacar-la. I això, en aquesta edició de Berlín, s’ha acomplert de sobra.
¿Dónde tenemos la lengua?
Crónica de la 11ª TIPECE, encuentro de profesores y estudiantes de catalán
“¿Dónde tenéis las lenguas que habláis? ¿Las podríais ubicar en alguna parte del cuerpo?” Con esta pregunta, Laura Obradors, moderadora de la mesa redonda “Parlem de literatura, parlem de traducció”, abrió una reflexión divertida y a la vez profunda con el público participante. De lenguas hay algunas que ciertamente se encuentran en la cabeza y no bajan, las hay que yacen en los dedos del pie y no suben, otras se encuentran en el corazón y bombean el resto, mientras que algunas están en los brazos y se mueven con fuerza hacia el exterior. Era la tarde del segundo día de la TIPECE y uno se preguntaba si, en estos dos primeros días intensivos de talleres y actividades, la lengua había tenido tiempo a ser sacudida, y en el caso de que sí, hacia dónde y por qué.

Si bien toda persona que enseña y aprende una lengua está expuesta a muchas preguntas, quien enseña o aprende una de minorizada siempre tiene que hacerse unas cuantas más. En un encuentro de estudiantes y profesores de catalán es ciertamente difícil evitar preguntas socio y metalingüísticas: aprender catalán es a la vez hablar del catalán, ser consciente. Así se presentaron el primer día la mayoría de participantes internacionales los unos a los otros, como personas con sensibilidad lingüística, preocupadas por el estado de salud de la lengua y con ganas de revitalizarla. La charla anterior sobre Introducció a les nocions bàsiques del contacte lingüístic de Carsten Sinner ya había abierto los debates sobre estos posicionamientos y sobre las variaciones lingüísticas del catalán.
La polémica entre los partidarios de una línea más dura y los de una línea flexible estaba servida. Participantes como L. M. o O. F. valoran la perspectiva más desenfadada de Sinner sobre el contacto y las interferencias lingüísticas, que no son exclusivas del catalán, como muy apropiada. La lengua, como ente vivo, se adapta a los cambios e incorpora palabras de origen extranjero. Participantes como V. N. y E. S. tienen otra opinión y consideran peligroso comparar cambios en lenguas hegemónicas con lenguas minorizadas. V. N. explica que los “bueno” o “vale” no son el problema del catalán, sino más bien la pérdida de estructuras genuinas como los pronoms febles. Y se pregunta: si esto es debido al proceso de simplificación, ¿por qué el francés, que tiene los mismos, no los ha perdido?
Además de presentar la lengua como objeto de estudio científico, el participante E. destaca la forma didáctica y dinámica que esta adoptó durante el encuentro. En este sentido, el primer día concluyó con un bingo interactivo, un taller de los Castellers de Berlín y otro sobre el teatro de Esteve Soler, protagonizado por la lectora Hristina Vasić y sus estudiantes de Liubliana. Tanto Hristina como las integrantes del grupo de castellers salieron muy satisfechas y celebraron la buena predisposición de las participantes. El hecho de que se tratara de grupos numerosos, prácticamente desconocidos entre ellos e inexpertos, no fue en absoluto un obstáculo. Del taller de teatro, Hristina destaca el diálogo entre las participantes y el público, así como la naturalidad de sus comentarios durante la actuación, muy valiosos para perfilar la obra de cara a su estreno el próximo 6 de mayo. Prueba de ello es que de estas conexiones surgió el título avE i madÀ. Cris, cocap de colla de los castellers, también remarca el buen nivel de catalán y la actitud a la hora de «fer pinya”. La lengua (y Vicenteta) parecían haber tocado el cielo por ese día.


Finalmente, estudiantes más golosos como A. J. no pueden evitar recordar las tortillas, los bocadillos y las coques de recapte que cenamos el primer día, como un momento destacable de la TIPECE tras una jornada muy larga. Bien sabemos que aquí todo granito hace pared, y que tanto mover la lengua arriba y abajo, a cualquiera le entra hambre.
El jueves 10 empezó bien temprano con tres talleres simultáneos que no dejaron indiferente a nadie. El taller “Un plat a taula”, de la lectora Lídia Carol (Verona), ponía sobre la mesa -valga la redundancia- ejemplos de narrativa contemporánea que representan la cocina catalana. Aunque a primera vista el título nos hace pensar en un taller gastronómico, el objetivo era profundizar un poco más en la violencia que tenemos normalizada en nuestra vida cotidiana. En su taller se presentó el texto Lalalà de Bel Olid, en el que una protagonista es agredida sexualmente mientras cocina albóndigas. Así, las participantes pudieron reflexionar sobre la normalización de la violencia en una situación, un plato y un lugar tan cotidianos como la cocina, las albóndigas y el hogar, donde en principio deberíamos sentirnos protegidas. La lengua, sea cual sea, también debe servir para denunciar las violencias patriarcales.
El taller “Quina merda! Fraseologismes escatològics catalans” de las lectoras Neus Langa y Noèlia Silvestre (Bucarest y Budapest) fue, literalmente, para cagarse encima, para situar la lengua en el estómago y empujar hacia abajo. En la primera actividad se completaban frases con refranes escatológicos. Quienes tenían más nivel se animaron enseguida y, aunque al principio las talleristas tuvieron que ayudar a las más tímidas, estas acabaron riendo como todas las demás. Pero eso no fue todo: en la siguiente actividad, las participantes utilizaron las frases anteriores para crear su propio merchandising (estuches, tazas, lo que quisieran). ¿El resultado? Obras originales con refranes como “ser culo y mierda” o “querer más que un buen cagar”. El éxito del taller quedó confirmado por el hecho de que los productos y las frases también llegaron a quienes no participaron y se utilizaron durante todo el encuentro. Así que puede decirse que lo asimilaron —o lo digirieron, en este caso— la mar de bien.


“Dempeus! Traducció teatral” de Anna Lluch (Maynooth y Dublín) proponía traducir y adaptar al teatro una parte del guión de Casa en llamas. La escena escogida era la tensa cena en la que aparece la nueva pareja de la ex pareja de Montse, la protagonista, y el encargo venía del Berliner Ensemble. Desde el primer momento, la tallerista sumergió a las participantes en el contexto teatral y en las fases de la traducción literaria. Sin embargo, no se trataba solo de traducir, sino también de adaptar los referentes culturales de la escena: los nombres, el grupo Manel, Estrella Damm o incluso las croquetas. El primer grupo se quedó a mitad del trabajo y el segundo tuvo que continuar con una fase de revisión. Sin embargo, esta solución circunstancial se convirtió en un trabajo más colaborativo, de reflexión y debate sobre los contenidos. A modo de ejemplo, para el participante E. S. fue muy enriquecedor pensar en cómo expresar diferentes conceptos de la cultura catalana que suelen ser muy específicos, analizar la lengua, compararla y verla en los matices de su entorno más cotidiano. La propuesta de su grupo de traducción fue invertir los roles y, con ellos, también las dinámicas sociolingüísticas: la familia habla en castellano y uno de ellos responde de repente en catalán.
Por si fuera poco, las participantes también tuvieron que pensar en otros roles y costumbres en la presentación del juego y aplicación Incògnit, a cargo del Institut Ramon Llull. Incògnit, explica V. N., nos hizo ponernos en la piel de los habitantes de los Països Catalans y superar pruebas relacionadas con conocimientos culturales y literarios. Como en todo juego, no faltaron ni la competición, ni las risas, ni tampoco las ganadoras.

También la traducción fue el gran tema de la mesa redonda con Esther Gimeno y Michael Ebmeyer, moderada por Laura Obradors. Las invitadas hablaron de sus trayectorias, de dónde tienen la lengua, de la importancia de la traducción para el catalán, del asociacionismo entre traductoras, del lenguaje no binario, de la intraductibilidad, de la inteligencia artificial y de casos específicos de escritores bilingües como el de Najat El Hachmi y Carme Riera. En este contexto, la participante L. H. se pregunta si, por ejemplo, en una mesa redonda sobre traducción del castellano o del alemán no se harían únicamente preguntas sobre el propio oficio de traducir: dificultades, herramientas, diccionarios, experiencias o autores. Es decir, hablar más del sistema y del campo literario o lingüístico interno. No obstante, L. H. enfatiza que nunca se había planteado que el catalán le pudiera ofrecer oportunidades laborales en el ámbito de la traducción. Este es el caso de la mesa redonda y del taller de Anna, pero también del Taller de traducción audiovisual. Llenemos las redes de poesía, de Lluís Múrcia.
Este último tenía como objetivo grabar un vídeo en el que las estudiantes recitaran una poesía en catalán. Después, había que subtitular el vídeo, traducir la poesía a diferentes lenguas (cuantas más, mejor) y subirlo a Instagram o YouTube. Con este fin, se les presentó el programa Subtitle Edit y se les propuso una práctica: subtitular en catalán el primer minuto de la serie Arròs covat para conocer las dificultades y convenciones del lenguaje subtitulado. Después, los seis grupos elegían una poesía, la traducían y grababan el vídeo. Una vez más, las traducciones se trabajaron en grupo, lo cual para algunas participantes fue una experiencia innovadora y bonita por la diversidad de opiniones a la hora de decidir. Los poemas se tradujeron al castellano, alemán, japonés, noruego, inglés, polaco e italiano, entre otros idiomas. Lluís destaca la buena acogida por parte de las participantes y la distribución del trabajo, que permitió optimizar el esfuerzo. Para la próxima vez, será necesario mejorar la elección de los poemas (se repitió uno) y ajustar el tiempo, ya que las tres horas fueron insuficientes.
En ese punto del encuentro, la lengua estaba en la mente de los traductores, en las redes sociales y en los patios donde se grababan los vídeos. Mientras tanto, las otras participantes se entregaban por completo al taller La TIPECE necesita un himne, a cargo del grupo Dani6ix & IZZKID. Para llevarlo a cabo, se dividieron en grupos e hicieron una lluvia de ideas sobre sus vivencias en la TIPECE. Más tarde, a partir de esas ideas debían construir frases y ritmos, y finalmente grabarse con su mesa de sonido. A pesar del cansancio acumulado del día, cuenta O. F., este taller fue muy, muy divertido; bastó con colocarse frente a los micrófonos y los equipos de grabación para que aparecieran las últimas dosis de creatividad que les quedaban. El Hörsaal de la universidad se convirtió así en un estudio musical. Y ellas, en sus artistas. ¿Y la lengua? En su sitio natural: en la boca, en armonía con la voz. Y tras los talleres, todo el mundo a la Regenbogenfabrik. Allí hicimos una gran cena y llenamos el estómago para después bailar al ritmo de Dani6ix & IZZKID. Terminaba el segundo día y, como dicen ellos, nosotras celebrábamos que stem vius.

Y de la Regenbogenfabrik al Regenbogenkiez. El último día nos esperaba una Ruta Queer por el barrio de Schöneberg que habían preparado las estudiantes de nivel B2 de la HU y la FU. Se trataba de una ruta con ocho paradas, pensada como una actividad interactiva y no solo como una ruta turística tradicional. Nos dividimos en tres grupos de unas veinte personas cada uno y, en cada parada, las guías-estudiantes nos comentaban aspectos de los colectivos queer en Alemania y en los Países Catalanes. Además, en cada grupo había muchas participantes queer, que enriquecieron la ruta con sus experiencias en sus propias ciudades, como por ejemplo París, Ratisbona o Varsovia. Dos de las guías, Sebastian y Fiona, nos explican que en el bar Begine un trabajador les mostró parte del espacio y les explicó que el objetivo es que la comunidad queer no se concentre únicamente en la noche y la fiesta, sino más bien que teja una red más amplia y se evite la ruptura generacional dentro del colectivo. El paseo se llenó de color con las pegatinas “t’estimi, t’estimo, t’estime i t’estim” de Plataforma per la Llengua, que entrelazaban el amor disidente con nuestras variantes del catalán.
Después de casi dos horas y media caminando, la lengua se nos había bajado a los pies. El picoteo en la Delegación y el concierto de las estudiantes de B2 Raúl Celis y Laura Schulz nos la pusieron de nuevo en el centro del alma. El violinista Raúl destaca que de inmediato sintió el aliento y la buena conexión con el público, así como su predisposición a cantar. Para cerrar, recuperamos la tradición de anteriores ediciones de la TIPECE de despedirnos en círculo cantando L’hora dels adéus.

Después de habernos despedido, estudiantes como A. L. o M. O. se muestran visiblemente emocionados y nos agradecen la parte más invisible: la buena organización del equipo en aspectos logísticos como las pausas, la comida o el control del tiempo y de los espacios. A. está encantado de haber podido participar en un ambiente tan internacional y, al mismo tiempo, haber podido profundizar en los conocimientos de catalán. También aplaude la diversidad del programa, que, asegura, parecía concebido para satisfacer las necesidades de cada persona, desde la mesa redonda hasta el uso del lenguaje coloquial o el concierto. M. O. destaca el hecho de que en su universidad no hay tantas personas con el mismo interés por el aprendizaje, y que compartir esta pasión con otras estudiantes la ha motivado todavía más. Participantes como L. H. están muy contentas con la experiencia, pero exponen que el catalán debería presentarse como una lengua normal, y no como una lengua a la que de algún modo se le hace caridad.

En cualquier caso, como bien argumenta la lectora y organizadora V. N., lo más importante es usar y hablar el catalán, y esa es la gran tarea que tenemos por delante: transmitir la pasión por nuestra lengua, hacer que la gente quiera crear contenido en catalán, leer, hacer merchandising, subtitular, componer canciones y muchas otras cosas en catalán. Es decir, sacarse la lengua del bolsillo: desembolsillar-la. Y eso, en esta edición de Berlín, se ha conseguido con creces.

¡Liberémonos del algoritmo! Si te gustó este artículo, te pedimos que te suscribas a la revista para recibir notificaciones de los nuevos artículos en tu propio correo electrónico. Te animamos además a dejar un comentario.
