La película de la directora catalana Elena Martín Gimeno, quien vivió un tiempo en la capital alemana, se proyecta en el cine Babylon de Berlín el sábado 19 de octubre dentro del Cicle Gaudí de cine catalán. Contará con la presencia de la misma Elena, lo que hace de la proyección un evento de excepción. La responsable del ciclo en Berlín, Montse Majench, le ha hecho esta entrevista en exclusiva para Desbandada. Se ha previsto la proyección de otra película de Elena Martín, «Julia ist», en Babelsberg, cuya fecha está aún por determinar.
Por Montse Majench, coordinadora Cicle Gaudí Berlín
Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) se ha formado para estar delante y detrás de la cámara y también para poner sobre el papel la historia que hierve en su interior y necesita compartir con el equipo de creación primero y después con el público. Júlia Ist (2017), su primera película se rodó en Berlín durante su estancia como estudiante del programa Erasmus en la ciudad. Ahí empezó todo, como nos contará más adelante en la entrevista, y el próximo sábado, 19 de octubre, Elena vuelve a Berlín para acompañarnos en el estreno berlinés de su segunda película, Creatura (2023) en la sala Studio del casi centenario cine Babylon de la Rosa Luxemburg Platz.

Se trata de una ocasión muy especial para el Cicle Gaudí Berlín, poder contar con la presencia de la directora, coguionista y protagonista de Creatura para debatir con ella sobre la película, directamente, después de la proyección, algo que no sucede todos los días.
Hola, Elena, en la distancia. Sé que en estos momentos estás en Madrid, rodando. No sé si es un secreto y ya puede desvelarse cómo se llama lo que estás haciendo y quién lo dirige. ¿Nos puedes dar algún detalle, una primicia para los lectores de DESBANDADA en Berlín?
Pues todavía no puede desvelarse, pero estoy rodando una serie como actriz. Me apetecía mucho desde hace tiempo, pero con el proceso de creación de Creatura, no podía involucrarme en ningún proyecto que no fuera mío, que no estuviera liderado por mí. Me hace mucha ilusión y de hecho me gusta mucho trabajar para otros directores o directoras porque así también aprendo, recargo energías y me inspiro.
Nuestro objeto de deseo, ahora mismo, es Creatura, película que ganó el premio a la mejor película europea en la Quinzaine des Cinéastes en Cannes 2023 y arrasó en los Premios Gaudí 2024 con 15 nominaciones, consiguiendo seis Premios Gaudí de los que pesan, a Mejor película (Vilaüt Films, Avalon, Lastor Media, Elástica Films), Mejor dirección (Elena Martín Gimeno), Mejor montaje (Ariadna Ribas), Mejor actriz secundaria (Clara Segura), Mejor actor secundario (Alex Brendemühl) y Mejor interpretación revelación (Clàudia Malagelada).

Creatura, tu segunda película tras Júlia Ist, es el fruto de un largo recorrido. ¿Cómo descubriste la necesidad de abordar un tema tan íntimo como el cuerpo, el deseo sexual, sus bloqueos y sus tabúes?
Esto surgió en un proceso de creación que estábamos haciendo con un colectivo de performance que tenía con algunas amigas. En alguno de los ensayos que hacíamos, a puerta cerrada, donde investigábamos sobre la identidad y sobre el cuerpo, empezamos a compartir historias sobre nuestras primeras veces y de la adolescencia. Algunas mujeres del colectivo empezaron a compartir experiencias del despertar del deseo sexual en la infancia, cómo fueron las primeras masturbaciones, los primeros recuerdos de vergüenza o los primeros recuerdos de miradas que no sabían descifrar, que las hacían pensar que igual habían hecho algo malo. Empezamos a compartir este tipo de recuerdos un poco velados, algunos muy tiernos y nos dimos cuenta de que era la primera vez que estábamos hablando de estas cosas en voz alta y de ahí, yo me quedé con este tema un poco gravado y empecé a investigar por mi cuenta sobre el despertar sexual en la infancia y qué consecuencias tiene acompañarlo o no acompañarlo, cómo llegamos a ser las personas adultas estando hechas de estas capas que a veces son misteriosas. Con la ayuda de una terapeuta, Berta Clavera, que me ayudó mucho en el proceso y luego más adelante con la incorporación de Clara Roquet, escribimos el guion.
No debió ser un trayecto fácil, se necesita introspección y sinceridad, tal como se refleja en la pantalla. Con la co-guionista, Clara Roquet, (10.000 km, Libertad, Los días que vendrán), creasteis un método de trabajo para poder poner sobre el papel lo que siente Mila, la protagonista, en las diferentes etapas de su vida. En el @blocguionistas he encontrado esta declaración tuya, muy gráfica: «Escribir la V1 del guion es ir a oscuras por la selva con un machete». ¿Cómo recuerdas el proceso de escritura ahora que ya ha pasado un tiempo?
Fue un proceso de escritura del guion muy interesante. Como estábamos tratando el tema del deseo, para mí era importante que no cayéramos en sitios comunes y que realmente mantuviéramos el espíritu que había hecho que las dos empezáramos a escribir la película. Tanto Clara Roquet como yo, -yo a raíz de estas sesiones con este grupo de performance donde sentí que se estaba abriendo una puerta que yo no había abierto nunca y que estábamos hablando de cosas de las que yo no había hablado nunca, lo cual me ponía en un sitio incómodo, pero a la vez sentía que era necesario entrar allí y explorar, y a Clara le pasó lo mismo. Cuando le envié el material que tenía escrito hasta entonces, cosas más bien dispares y una carta de intenciones, a ella también le pasó. Me dijo que se había sentido muy incómoda y eso le hizo querer estar y querer escribir la película. Siento que hay algo de mí que no está bien colocado, que no está colocado o que no está explorado, lo que sea y que nos pasaba a las dos lo mismo y quisimos no renunciar a eso durante el proceso, vigilar mucho de no caer en sitios comunes, de que cuando estábamos contando las cosas desde un sitio muy resuelto, como si ya supiéramos lo que tiene que pasar, pues pusiéramos atención y nos mantuviéramos siempre al filo de ese no saber, de esa incomodidad, de ese estar buscando, igual que buscan los personajes. Ese proceso complica las cosas porque agarrarse a una trama y agarrarse a dónde acaba la historia, facilita la escritura de guion, en nuestro caso, el reto era grande en este sentido, pero fue un proceso muy bonito y luego también fue un proceso a nivel técnico, de narrativa, fue muy interesante porque decidimos no seguir una estructura de guion aristotélica y jugar con estos capítulos en los que nos resulta un poco difícil sostener los tres actos. Breve pausa para tomar aire y sigue, contundente: He aprendido mucho, mucho, de esta experiencia de escribir el guion de Creatura y estoy contenta.

¿Conseguiste llevar a la pantalla tus propósitos?
Sí, sí, cumple con las expectativas que tenía, aunque entonces no me imaginaba una forma clara de la película, sí me imaginaba unas sensaciones y esas sensaciones sí siento que se reflejan en la película. Obviamente hay muchas cosas que siento que haría mejor si la volviera a hacer de nuevo o las haría diferentes, pero eso también es necesario para hacer una siguiente película, porque si no, si pensara que ya está todo resuelto, entonces me podría ir a hacer otra cosa, y no es el caso, pero sí que con relación a lo que esperaba de Creatura, se cumplió con creces.
Elena, te agradecemos que nos hayas dedicado este tiempo y sobre todo que vengas a Berlín a presentar Creatura y a participar en la charla posterior que haremos en el Babylon tras la proyección, moderada por Àngela Mora, con un aperitivo catalán. ¿Qué significa para ti volver a Berlín, donde cursaste el Erasmus y donde se rodó Júlia Ist?
Siento que la época que pasé en Berlín fue muy decisiva para mi carrera. Nunca se sabe dónde te llevan las cosas y vete tú a saber, igual estaría en un sitio parecido si no hubiera ido a Berlín, pero ahora mismo me cuesta de imaginar porque yo ya estaba estudiando comunicación audiovisual, ya llevaba años en una escuela de interpretación haciendo teatro, ya había empezado un grupo de teatro con Max Grosse en la Sala Beckett en Barcelona, pero en el momento en que me fui a Berlín, Max se había ido uno año antes, y en Berlín estuvimos los dos en el P14 de la Volksbühne, el grupo de teatro para jóvenes y, al regresar a Barcelona, aplicamos en la Sala Beckett lo que habíamos aprendido en Berlín. De allí salió el laboratorio de creación para jóvenes Els Malnascuts, y creció, incorporando nuevas personas que nos ayudaron a guiarlo y a muchas otras personas que participaron en el laboratorio como participantes o como talleristas. Y en Berlín surgió también la idea de “Júlia Ist”, con mis compañeros Pol Rebaque, Marta Cruañas y María Castellví, nuestra primera película, en la que participaron todos los amigos de Berlín. Para mí, tanto el laboratorio de Els Malnascuts en la Sala Beckett como Júlia Ist han sido mis dos grandes puertas al mundo laboral y mi carrera se ha construido, en teatro a través de Els Malnascuts, y en cine y audiovisual a través de Júlia Ist, son las dos cosas que me han ayudado a presentarme y a que la gente confíe en mí para otros proyectos. Así que para mí Berlín tiene esta parte mágica y como de trampolín, es inevitable que le tenga mucho cariño a la ciudad, donde además conservo muchas amistades. No fue una estancia de una turista, sino que realmente pude convivir y trabajar y crear y eso une muchísimo a un lugar.

Después del Erasmus, Elena ha vuelto a Berlín en otras ocasiones memorables. En 2018 acompañó la presentación de la película de Meritxell Colell, Con el viento, en la Berlinale Forum, donde interpretaba a Berta. En 2019, el cortometraje que protagonizó junto a Max Grosse, Suc de síndria (Zumo de sandía) de Irene Moray, se estrenó en la Berlinale Shorts y como premio obtuvo la nominación a Mejor cortometraje de los premios de la European Film Academy (EFA), una nominación que solo alcanzan cuatro cortometrajes del centenar de cortos europeos que optan al premio. Como actriz, directora y guionista, Elena Martín va trazando un interesante camino que seguiremos con atención.
Este mes de octubre, el Cicle Gaudí internacional proyectará Creatura en las ciudades de Berlín, Copenhague, Estocolmo, Guadalajara, Helsinki, México D.F. y Santiago de Chile.
El Cicle Gaudí en Berlín está organizado por la Academia del Cinema Català en colaboración con el Institut Ramon Llull y con el apoyo de la Delegación del Gobierno de Cataluña en Alemania.
@ciclegaudiberlin @elenamartingimeno @ciclegaudi @academiacinecat @irllull @gencat @babylonberlin @claudia.malagelada @clara_segura_actriu @alexbrende @carlalinares @ marc_cartanya @clararoquet @marta.cru.comp @ariadnadot @mzamoram7 @polrebaque @clara_aguilar @angelamorae
De las imágenes: ©Vilaüt Films
Cicle Gaudí: CREATURA [V.O. catalán. Subtítulos en inglés] SP 2023, Dir: Elena Martín Gimeno con Elena Martín Gimeno, Oriol Pla, Clara Segura, Alex Brendemühl, Clàudia Malagelada, Mila Borràs, Carla Linares, Marc Cartanyà. 112 Min
SÁBADO, 19. OCTUBRE 16:00 h – BABYLON am Rosa-Luxemburg-Str. 30, 10178 Berlin. Con la presencia de Elena Martín Gimeno en la conversación tras la proyección.

Creatura veu la llum a Berlín
Entrevista a la directora, Elena Martín Gimeno. Per Montse Majench, Coordinadora Cicle Gaudí Berlín
Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) s’ha format per estar davant i darrere de la càmera i també per plasmar sobre el paper la història que bull dins seu i que necessita compartir, primer amb l’equip de creació i després amb el públic. Júlia Ist (2017), la seva primera pel·lícula, es va rodar a Berlín durant la seva estada com a estudiant del programa Erasmus a la ciutat. Aquí va començar tot, com ens explica més endavant a l’entrevista. I el pròxim dissabte, 19 d’octubre, l’Elena torna a Berlín per acompanyar-nos a l’estrena a la ciutat de la seva segona pel·lícula, Creatura (2023), a la sala Studio del gairebé centenari cinema Babylon de la Rosa Luxemburg Platz.

Es tracta d’una ocasió molt especial per al Cicle Gaudí Berlín, poder comptar amb la presència de la directora, coguionista i protagonista de Creatura per debatre amb ella sobre la pel·lícula, directament després de la projecció, una cosa que no passa cada dia.
Hola, Elena, des de la distància. Sé que en aquests moments estàs a Madrid, rodant. No sé si és un secret o ja es pot revelar com es diu el que estàs fent i qui ho dirigeix. Ens pots donar algun detall, una primícia per a la revista DESBANDADA de Berlín?
Encara no ho puc revelar, però estic rodant una sèrie com a actriu. Feia temps que em venia de gust, però amb el procés de creació de Creatura no podia involucrar-me en cap projecte que no fos meu, que no estigués liderat per mi. Em fa molta il·lusió i, de fet, m’agrada molt treballar per altres directors o directores, perquè així també aprenc, recarrego energies i m’inspiro.
El nostre objecte de desig ara mateix és Creatura, pel·lícula que va guanyar el premi a la millor pel·lícula europea a la Quinzaine des Cinéastes a Cannes 2023 i que va triomfar als Premis Gaudí amb 15 nominacions, aconseguint 6 Premis Gaudí dels més importants: a Millor pel·lícula (Vilaüt Films, Avalon, Lastor Media, Elástica Films), Millor direcció (Elena Martín Gimeno), Millor muntatge (Ariadna Ribas), Millor actriu secundària (Clara Segura), Millor actor secundari (Álex Brendemühl) i Millor interpretació revelació (Clàudia Malagelada).

Creatura, la teva segona pel·lícula després de Júlia Ist, és el fruit d’un llarg recorregut. Com vas descobrir la necessitat d’abordar un tema tan íntim com el cos, els seus bloquejos i els seus tabús?
Això va sorgir en un procés de creació que fèiem amb un col·lectiu de performance que tenia amb algunes amigues. En alguns dels assajos que fèiem a porta tancada, en una de les sessions de creació, on investigàvem sobre la identitat i sobre el cos, vam començar a compartir històries sobre les nostres primeres vegades i sobre l’adolescència. Algunes dones del col·lectiu van començar a compartir experiències sobre el despertar del desig sexual en la infància, com van ser les primeres masturbacions, els primers records de vergonya o de mirades que no sabien desxifrar, que les feien pensar que potser havien fet alguna cosa lletja. Vam començar a compartir aquest tipus de records una mica velats, alguns molt tendres, i ens vam adonar que era la primera vegada que parlàvem d’aquestes coses en veu alta. I d’allà, jo em vaig quedar amb aquest tema gravat i vaig començar a investigar pel meu compte sobre el despertar sexual en la infància i quines conseqüències té acompanyar-lo o no. Com arribem a ser les persones adultes estant fetes d’aquestes capes que a vegades són misterioses. Amb l’ajuda d’una terapeuta, la Berta Clavera, que em va ajudar molt en el procés, i més endavant amb la incorporació de la Clara Roquet, vam escriure el guió.
No devia ser un trajecte fàcil, es necessita introspecció i sinceritat, tal com es reflecteix a la pantalla. Amb la coguionista Clara Roquet (10.000 km, Libertad, Los días que vendrán) vau crear un mètode de treball per poder posar sobre el paper el que sent la Mila, la protagonista, en les diferents etapes de la seva vida. Al @blocguionistes he trobat aquesta declaració teva, molt gràfica: «Escriure la V1 del guió és anar a les fosques per la selva amb un matxet». Com recordes el procés d’escriptura ara que ja ha passat un temps?
Va ser un procés d’escriptura del guió molt interessant. Com que estàvem tractant el tema del desig, per a mi era important que no caiguéssim en llocs comuns i que realment mantinguéssim l’esperit que ens havia fet començar a escriure la pel·lícula. Tan a la Clara Roquet com a mi, a mi arran d’aquestes sessions amb el grup de performance on vaig sentir que s’obria una porta que jo no havia obert mai, parlant de coses de les quals mai havia parlat, em portava cap a un lloc incòmode, però sentia que era necessari entrar-hi i explorar-ho, i a la Clara li va passar el mateix. Quan li vaig enviar a la Clara el material que havia escrit fins aleshores, notes més aviat dispars i una carta d’intencions, a ella li va passar el mateix. Em va dir que s’havia sentit molt incòmoda i que això va fer que hi volgués ser, que volgués escriure la pel·lícula. Sento que hi ha alguna cosa dins meu que no està ben col·locada, que no està col·locada o que no està explorada, el que sigui, i a les dues ens passava el mateix i no vam voler renunciar a aquest sentiment durant el procés. Vam vigilar molt de no caure en llocs comuns, de no explicar les coses des d’un punt molt resolt, com si ja sabéssim el que ha de passar. Ens vam mantenir sempre en aquest punt de no saber, d’aquesta incomoditat, d’estar buscant, igual que busquen els personatges. Aquest procés de treball complica les coses perquè el fet de seguir una trama i saber on acaba la història, facilita l’escriptura del guió. En el nostre cas, el repte va ser considerable en aquest sentit, però va ser un procés molt bonic. També va ser un procés interessant en l’àmbit tècnic, de narrativa, perquè vam decidir no seguir una estructura de guió aristotèlica i jugar amb aquests capítols que ens dificulten sostenir els tres actes. He après moltes coses, moltes, d’aquesta experiència d’escriure el guió de Creatura i n’estic satisfeta.

Vas aconseguir portar a la pantalla els teus propòsits?
Sí, sí, compleix amb les expectatives que tenia, encara que aleshores no m’imaginava la pel·lícula d’una forma clara. Em venien unes sensacions i aquestes sensacions sí que sento que es reflecteixen a la pel·lícula. Òbviament, sento que hi ha coses que faria millor si la tornés a fer, o les faria diferents, però això també és necessari per fer una altra pel·lícula, perquè si pensés que ja està tot resolt, llavors podria anar-me’n a fer una altra cosa, i no és el cas. Però sí que Creatura ha complert amb escreix el que esperava.
Elena, t’agraïm molt que ens hagis dedicat aquest temps i, sobretot, que vinguis a Berlín a presentar Creatura i a participar en la xerrada posterior. Què significa per a tu tornar a Berlín, on vas fer l’Erasmus i on es va rodar Júlia Ist, la teva primera pel·lícula?
Sento que l’època que vaig passar a Berlín va ser molt decisiva per a la meva carrera. Mai saps on et portaran les coses i ves a saber, potser estaria en un lloc semblant si no hagués anat a Berlín, però ara mateix em costa imaginar-ho, perquè ja estava estudiant comunicació audiovisual, ja feia anys que anava a una escola d’interpretació fent teatre, i ja havia començat un grup de teatre amb en Max Grosse a la Sala Beckett a Barcelona. Però en el moment que me’n vaig anar a Berlín, en Max ja hi havia anat un any abans, i allà vam estar els dos al P14 de la Volksbühne, el grup de teatre per a joves, i, en tornar a Barcelona, vam aplicar a la Sala Beckett el que havíem après a Berlín. D’aquí va sorgir el laboratori de creació per a joves, Els Malnascuts, que va créixer incorporant noves persones que ens van ajudar a guiar-lo i moltes altres que hi van prendre part com a participants o talleristes.
I a Berlín també va sorgir la idea de Júlia Ist, amb els meus companys Pol Rebaque, Marta Cruañas i Maria Castellví, la nostra primera pel·lícula, on van participar tots els amics de Berlín. Tant el laboratori d’Els Malnascuts a la Sala Beckett com Júlia Ist han estat les dues grans portes al món laboral per a mi. La meva carrera s’ha construït, en teatre a través d’Els Malnascuts, i en cinema i audiovisual a través de Júlia Ist. Són les dues coses que m’han ajudat a presentar-me i a fer que la gent confiï en mi per a altres projectes. Per tant, per a mi Berlín té aquesta part màgica, com un trampolí. És inevitable que tingui molt d’afecte per la ciutat, on encara conservo moltes amistats. No va ser una estada de turista, sinó que realment vaig poder conviure, treballar i crear, i això uneix molt amb un lloc.

L’Elena ha tornat a Berlín en altres ocasions memorables. El 2018 va acompanyar la presentació de la pel·lícula de Meritxell Colell, Con el viento, a la Berlinale Forum, on interpretava la Berta. El 2019, el curtmetratge que va protagonitzar amb Max Grosse, Suc de síndria d’Irene Moray, es va estrenar a la Berlinale Shorts i com a premi va obtenir la nominació a Millor Curtmetratge dels premis de la European Film Academy (EFA), una nominació que només aconsegueixen quatre curtmetratges dels centenars de curts europeus que opten al premi. Com a actriu, directora i guionista, l’Elena Martín va traçant un camí molt interessant que seguirem amb atenció.
Recordem que aquest mes d’octubre, el Cicle Gaudí internacional projectarà Creatura a les ciutats de Berlín, Copenhaguen, Estocolm, Guadalajara, Hèlsinki, Ciutat de Mèxic i Santiago de Xile.
El Cicle Gaudí a Berlín està organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i amb el suport de la Delegació del Govern de Catalunya a Alemanya.
@ciclegaudiberlin @elenamartingimeno @ciclegaudi @academiacinecat @irllull @gencat @babylonberlin @claudia.malagelada @clara_segura_actriu @alexbrende @carlalinares @marc_cartanya @clararoquet @marta.cru.comp @ariadnadot @mzamoram7 @polrebaque @clara_aguilar @angelamorae
Dissabte, 19 d’octubre, 16:00 h – Babylon am Rosa-Luxemburg-Str. 30, 10178 Berlín
Cicle Gaudí: Creatura [V.O. català. Subtítols en anglès] SP 2023, Dir: Elena Martín Gimeno amb Elena Martín Gimeno, Oriol Pla, Clara Segura, Alex Brendemühl, Clàudia Malagelada, Mila Borràs, Carla Linares, Marc Cartanyà. 112 min. Amb la presència d’Elena Martín Gimeno en la conversa després de la projecció.
Creatura kommt ans Licht in Berlin
Interview mit der Regisseurin Elena Martín Gimeno, von Montse Majench, Koordinatorin des Cicle Gaudí Berlin
Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) ist ausgebildet, um sowohl vor als auch hinter der Kamera zu stehen, und um die Geschichte, die in ihr brodelt, zu Papier zu bringen, und mit Ihrem Kreativteam und später mit dem Publikum zu teilen. Júlia Ist (2017), ihr erster Film, wurde in Berlin während ihres Erasmus-Aufenthalts in der Stadt gedreht. Dort fing alles an, wie sie uns später im Interview erzählen wird. Am kommenden Samstag, dem 19. Oktober, kehrt Elena nach Berlin zurück, um uns bei der Berlin-Premiere ihres zweiten Films, Creatura (2023), im Kino Babylon am Rosa-Luxemburg-Platz persönlich mitzuwirken. Es ist eine besondere Gelegenheit in unserer Filmreihe Cicle Gaudí Berlin, die Regisseurin, Co-Drehbuchautorin und Hauptdarstellerin von Creatura direkt nach der Vorführung begrüssen zu dürfen, um mit uns im Gespräch den Film zu kommentieren. So etwas kommt nicht alle Tage vor.
Hallo Elena, aus der Ferne. Ich weiß, dass du Dich momentan in Madrid zu Dreharbeiten befindest. Ist es ein Geheimnis, oder darfst du schon verraten, woran du arbeitest und wer Regie führt? Kannst du uns ein paar Details enthüllen, eine kleine Exklusivität für das DESBANDADA-Magazin in Berlin?
Es darf leider noch nicht verraten werden, aber ich drehe gerade eine Serie als Schauspielerin. Das wollte ich schon seit einiger Zeit machen, aber wegen des Entstehungsprozesses von Creatura konnte ich mich auf kein anderes Projekt einlassen, das nicht unter meiner Leitung stand. Jetzt freue mich aber sehr darüber, da ich es mag, für andere RegisseurInnen zu arbeiten, ich lerne dabei Neues, tanke frische Energien und lass mich inspirieren.“

Unser aktuelles Hauptaugenmerk liegt natürlich auf Creatura, Deinem Film, der bei der Quinzaine des Cinéastes in Cannes 2023 den Preis für den besten europäischen Film gewann und bei den Gaudí-Preisen der katalanischen Film Akademie mit 15 Nominierungen beeindruckte, von denen er dann sechs wichtige Preise gewann: Bester Film (Vilaüt Films, Avalon, Lastor Media, Elástica Films), Beste Regie (Elena Martín Gimeno), Bester Schnitt (Ariadna Ribas), Beste Nebendarstellerin (Clara Segura), Bester Nebendarsteller (Álex Brendemühl) und Beste Nachwuchsdarstellerin (Clàudia Malagelada).
Creatura, Dein zweiter Film nach Júlia Ist, ist das Ergebnis eines langen Weges. Wie bist Du darauf gekommen, Dich auf ein so intimes Thema wie den weiblichen Körper, seine mentalen Blockaden und Tabus einzulassen?
Die Idee entstand bei einem Schaffensprozess mit einem Performance-Kollektiv mit einigen Freundinnen. In einer unserer Proben, die hinter verschlossenen Türen stattfanden, begannen wir in einer Sitzung, über die Identität und unsere Körper nachzusinnen, Geschichten über unsere «ersten Male» und die Pubertät zu teilen. Einige Frauen aus dem Kollektiv begannen, über das Erwachen sexueller Begierde in der Kindheit zu erzählen, wie ihre ersten Masturbationserfahrungen waren, ihre ersten Erinnerungen an Scham oder die ersten Blicke, die sie nicht einordnen konnten und glauben ließen, daß sie vielleicht etwas falsch gemacht hätten. Wir begannen, diese Art etwas vager Erinnerungen zu evozieren, einige davon sehr innig, und es wurde uns mit plötzlich klar, daß es das erste Mal war, daß wir über diese Dinge sprachen. Von da an verfolgte mich dieses Thema und ich begann, auf eigene Faust über das sexuelle Erwachen in der Kindheit zu recherchieren und was für Folgen es hat, wenn man dabei begleitet wird oder nicht. Wie werden wir zu den Erwachsenen, die wir sind, welche manchmal recht rätselhafte und geheimnisvolle Schichten stapeln sich da an? Mit der Hilfe der Therapeutin Berta Clavera, die mir beim Arbeitsprozeß sehr geholfen hat, und später in Zusammenarbeit mit Clara Roquet haben wir das Drehbuch verfasst.
Das war sicherlich kein einfacher Weg, es bedarf eine grossen Selbstreflexion und Ehrlichkeit, wie es ja dann auch auf der Leinwand zum Ausdruck kommt. Zusammen mit der Co-Drehbuchautorin Clara Roquet (10.000 km, Libertad, Los días que vendran) habt ihr eine Methode entwickelt, um das, was Mila, die Protagonistin, in den verschiedenen Phasen ihres Lebens fühlt, auf Papier zu bringen. Im @blocguionistas habe ich dieses anschauliche Zitat von dir gefunden: „Das Schreiben der ersten Drehbuchversion ist, sich mit einer Machete im Dunklen den Weg durch den Dschungel zu suchen.“ Welche Erinnerungen hast Du an den Schreibprozess, jetzt, wo schon einige Zeit vergangen ist?
Das war sehr interessant! Da wir uns mit dem Thema des Begehrens beschäftigt haben, war es mir wichtig, nicht in Klischees zu verfallen, sondern wirklich die Intuition zu bewahren, mit uns beide dazu getrieben hat, den Film zu schreiben. Bei mir kam es durch diese Sitzungen mit der Performance-Gruppe, bei denen ich das Gefühl hatte, dass sich da eine Tür öffnete, die ich vorher nie bemerkt hatte. Wir haben über Sachen geredet, die wir noch nie für uns formuliert hatten. Das war manchmal unangenehm, aber ich spürte, dass es notwendig war, sich dort hineinzubegeben und zu forschen. Bei Clara war es ähnlich. Als ich ihr das Material, das ich bis dahin geschrieben hatte, schickte – eher lose Notizen und Ideen, wo es langgehen sollte – fühlte sie ebenfalls eine Art neugieriges Unwohlsein, was brachte sie motivierte, mit mir den Film zu schreiben. Es fühlte sich an, als ob etwas in mir seinen rechten Platz suchte, dass es da etwas zu entdecken gab, und das ging uns beiden so. Es war uns während des gesamten Prozesses wichtig, diesen Gefühl aus dem Auge zu verlieren, uns nicht mit zu einfachen Erklärungen zufrieden zu geben; Dinge zu erzählen, als wüssten wir bereits, was passieren würde. Wir wollten uns auf diesem Grad des Nichtwissens bewegen, und dem Unwohlsein aussetzen, genau wie die Filmcharaktere auf ihrer Suche. Dieser Ansatz erschwerte die Dinge, denn sich an eine Handlung zu klammern und zu wissen, wie die Geschichte endet, macht das Drehbuchschreiben einfacher. Aber bei uns war die Herausforderung in dieser Hinsicht groß, dafür war der Arbeitsprozess war toll. Und von der technischen Erzählebene war es interessant, da wir beschlossen hatten, keiner klassischen aristotelische Dramaturgie zu folgen. Nach einer kurzen Pause fügt sie entschlossen hinzu: „Ich habe wahnsinnig viel beim Schreiben des Drehbuchs von Creatura gelernt, und bin damit sehr zufrieden.“
Hast du es also geschafft, deine Ziele im Film umzusetzen?
Ja, ja, es entspricht den Erwartungen, die ich hatte, obwohl ich damals keine klare Vorstellung von der letztendlichen Form des Film hatte. Ich hatte jedoch bestimmte Emotionen im Sinn, und ich habe den Eindruck, dass diese Emotionen im Film widergespiegelt sind. Natürlich gibt es Dinge, die ich jetzt besser machen würde oder anders gestalten würde, wenn ich den Film noch einmal machen könnte. Aber klar, wenn ich denken würde, dass alles perfekt ist, dann würde ich ja keinen neuen Film drehen wollen, sondern etwas ganz anderes tun. Das ist nicht der Fall, und in Bezug auf das, was ich von Creatura erhofft hatte, wurden meine Erwartungen weit übertroffen.
Elena, wir danken dir, dass Du Dir die Zeit genommen hast, mit uns zu sprechen und vor allem, dass Du nach Berlin kommst, um Creatura selbst vorzustellen und an der anschließenden Gesprächsrunde im Babylon teilzunehmen, die von Àngela Mora moderiert wird, mit einem katalanischen Aperitif. Was bedeutet es für Dich, nach Berlin zurückzukehren, wo du Dein Erasmus-Studium absolviert hast und wo Júlia Ist, dein erster Film, gedreht wurde?
Für mich war die Zeit, die ich in Berlin verbracht habe, ganz entscheidend für meine Karriere war. Man weiß nie, wohin einen die Wege führen, und vielleicht wäre ich jetzt an einem ähnlichen Punkt, wenn ich nicht nach Berlin gegangen wäre. Aber eigentlich fällt es mir schwer, das zu glauben, auch wenn ich bereits audiovisuelle Kommunikation studiert hatte, Jahre in einer Schauspielschule Theater gespielt hatte und mit Max Grosse eine Theatergruppe in der Sala Beckett in Barcelona gegründet hatte. Als ich nach Berlin ging, war Max bereits ein Jahr zuvor dorthin gezogen, und wir beide waren in Berlin beim P14 der Volksbühne, dem Jugendtheaterensemble. Nach unserer Rückkehr nach Barcelona wendeten wir das, was wir in Berlin gelernt hatten, in der Sala Beckett an. Daraus entstand das Els Malnascuts, ein Kreativlabor für Jugendliche, das wuchs und neue Menschen einbezog, die uns bei der Leitung halfen, und viele andere, die als Teilnehmer oder Workshopleiter dabei waren. In Berlin entstand auch die Idee zusammen mit meinen Kollegen Pol Rebaque, Marta Cruañas und María Castellví, zu Júlia Ist, unserem ersten Film, an dem alle Freunde aus Berlin beteiligt waren. Sowohl das Els Malnascuts Labor in der Sala Beckett als auch Júlia Ist waren für mich die großen Tore zur Arbeitswelt, und meine Karriere hat sich wesentlich im Theater durch Els Malnascuts und im Film und Fernsehen durch Júlia Ist geformt. Beide Projekte haben mir geholfen, mich zu erproben und Vertrauen für weitere Projekte zu schöpfen. Berlin hat für mich etwas Magisches, wie ein Sprungbrett, und ich habe unvermeidlich eine große Zuneigung zu dieser Stadt, in der ich außerdem viele Freundschaften geschlossen habe. Es war kein Touri-Aufenthalt, nein, ich konnte wirklich dort leben, arbeiten und mich kreativ entwickeln, und das schafft eine starke Verbindung zu einem Ort.

Elena ist in anderen denkwürdigen Gelegenheiten nach Berlin zurückgekehrt. 2018 begleitete sie die Vorführung des Films Con el viento von Meritxell Colell im Berlinale Forum, in dem sie die Rolle der Berta spielte. 2019 wurde der Kurzfilm Suc de síndria (Wassermelonensaft) von Irene Moray, in dem sie zusammen mit Max Grosse mitspielte, bei den Berlinale Shorts uraufgeführt und erhielt als Auszeichnung eine Nominierung für den besten Kurzfilm bei den European Film Academy (EFA) Awards. Diese Nominierung wird nur an vier der hundert europäischen Kurzfilme vergeben, die für den Preis in Frage kommen. Als Schauspielerin, Regisseurin und Drehbuchautorin geht Elena Martín einen interessanten Weg, den wir mit Spannung verfolgen werden.
Wir erinnern daran, dass der Cicle Gaudí international diesen Oktober Creatura in Städten wie Berlin, Kopenhagen, Stockholm, Guadalajara, Helsinki, Mexiko-Stadt und Santiago de Chile zeigen wird.
Der Cicle Gaudí in Berlin wird von der Acadèmia del Cinema Català in Zusammenarbeit mit dem Institut Ramon Llull und mit Unterstützung der Vertretung der Regierung von Katalonien in Deutschland organisiert.
@ciclegaudiberlin @elenamartingimeno @ciclegaudi @academiacinecat @irllull @gencat @babylonberlin @claudia.malagelada @clara_segura_actriu @alexbrende @carlalinares @marc_cartanya @clararoquet @marta.cru.comp @ariadnadot @mzamoram7 @polrebaque @clara_aguilar @angelamorae
SAMSTAG, 19. OKTOBER 16:00 Uhr – BABYLON, Rosa-Luxemburg-Str. 30, 10178 Berlin. Cicle Gaudí: CREATURA [OV-Katalanisch, englische Untertitel] SP 2023, Regie: Elena Martín Gimeno mit Elena Martín Gimeno, Oriol Pla, Clara Segura, Alex Brendemühl, Clàudia Malagelada, Mila Borràs, Carla Linares, Marc Cartanyà. 112 Min. Mit Regisseurin Elena Martín Gimeno im anschließenden Gespräch nach der Vorführung.


Un comentario sobre “Creatura ve la luz en Berlín”